El rellotger cec: vestigis i dissenys imperfectes

Antonio Fontdevila i Lluís Serra 

La metàfora del rellotger, segons la qual un rellotge ha de ser dissenyat per un rellotger, un argument teològic proposat per Paley a començaments del segle XIX en la seua Teologia natural, és encara un argument que s’empra en cercles cultes per justificar la creació, i es basa en la suposada saviesa de la natura fruit del disseny perfecte dels éssers vius. El dissenyador de l’univers, segons els creacionistes, ha de ser un creador infinitament perfecte. Però, què pensaríem si el cosmos i, en particular, els organismes vius creats, presentessin un disseny imperfecte?
Els estudis aprofundits de l’anatomia i la fisiologia dels organismes ens porten a descobrir dissenys que s’interpreten millor com a vestigis d’una història evolutiva que com a resultat d’una creació intel·ligent. Ens hem preguntat alguna vegada per què els estruços o els pingüins tenen ales i els ossos buits si no ho necessiten per volar?, per què les salamandres cavernícoles tenen ulls amb cristal·lí si viuen en llocs sense llum?, per què les balenes tenen dents rudimentàries si no les necessiten per menjar?, per què les mateixes balenes i algunes serps tenen ossos pelvians i femorals si no els fan servir per moure’s?, o per què nosaltres mateixos tenim un os al final de la columna vertebral, el còccix, que no sembla tenir cap utilitat? En fi, la llista de perquès podria ser molt més llarga i mereix una resposta. L’explicació d’aquests òrgans inútils està, senzillament, en el fet que són vestigis d’òrgans útils dels avantpassats a partir dels quals han evolucionat els organismes actuals i no són el resultat d’un acte perfecte de creació independent.
La imperfecció del disseny és encara més evident quan ens adonem que molts òrgans considerats perfectes mostren una estructura allunyada de la perfecció. L’exemple més conegut és l’ull dels vertebrats, és a dir, el nostre ull. És un ull anomenat de retina invertida, perquè les fibres nervioses que transporten l’estímul dels fotons al gangli òptic estan davant de les cèl·lules fotoreceptores de la retina i no a la seva base, és a dir, darrere, com un bon disseny hauria aconsellat. Novament, l’explicació és historicoevolutiva. En l’evolució dels vertebrats a partir d’organismes amb ulls de retina normal, s’han produït una sèrie de canvis morfològics que podem seguir estudiant en els cordats més primitius, com l’amfiox, que han acabat situant les cèl·lules fotosensibles al darrere de les fibres nervioses, fet que ha donat un ull de retina invertida. Aquests processos del desenvolupament no han estat així en altres organismes invertebrats que, com els cefalòpodes (els polps i els calamars), tenen ulls de retina no invertida. Dawkins (1987), en una obra molt influent, El rellotger cec, ha ironitzat que el dissenyador o rellotger dels éssers vius, si hagués existit, hauria estat cec. I d’altres, com François Jacob, han dit que més que un rellotger el dissenyador hauria estat un llauner. En tot cas, rellotger cec o llauner, el disseny imperfecte observat ens fa dubtar de la creació independent perfecta i ens suggereix que l’evolució és una explicació més raonable.